Temàtica

El programa del Congrés (ponències, sessions comuns, keynotes) s’articula segons dos criteris: d’una banda, el contingut es traçarà mitjançant els camps acadèmics establerts, organitzats al voltant de disciplines similars (“Eixos disciplinaris”); d’altra banda, el propòsit del Congrés és donar llum a qüestions que travessen aquests camps disciplinaris per subratllar la complexitat dels nous escenaris (“Eixos temàtics”). Aquesta doble aproximació permetrà diferents maneres d’intrepretació de les qüestions centrals proposades pel Congrés, així com fomentar un intercanvi de sabers i connexions.

 


 

EIXOS TEMÀTICS

1) Mutacions en la producció semiòtica de la veritat en els actuals contextos socials i tecnològics.

Comunicacions sobre casos d’estudi i anàlisi sobre les qüestions següents:

  • Recerca teòrica crítica sobre els “contractes de veridicció” (de Greimas i Foucault a l’actualitat): noves nocions de realisme; maneres d’establir els criteris comuns de confiança i semiòtica de la sospita; filosofia utilitarista i pragmatista i la seva influència en l’economia del sentit.
  • L’eficàcia simbòlica dels signes i la societat post-alfabètica. La iconografia com a model lingüístic: de la iconografia a la espectrografia.
  • Psicologia de l’engany i prejudici cognitiu. El biaix de la post-veritat com a conflicte entre competències d’autoritat i competències emocionals.

 

2) Societat en xarxa, noves formes de poder i el declivi de l’esfera pública i del seu futur.

Comunicacions sobre les múltiples relacions entre el disseny d’eines globals de comunicació, el desenvolupament de la societat tecnològica interconnectada i les seves infraestructures, la crisi dels mitjans d’informació tradicionals, la contradictòria evolució del paper dels ciutadans-usuaris (quant motors d’emancipació social i pel que fa a mecanismes atomitzats d’intoxicació i distracció de masses).

  • El llenguatge post-polític des de l’època daurada de la televisió a la de les xarxes socials.
  • El relat de la tradició (identitat, nació, comunitat, història, relat, objectivitat: la tradició com impostura)
  • La propaganda algorísmica i el disseny tecnològic de la desinformació.
  • Educació i post-veritat: els desplaçaments dels límits de l’autoritat i el saber col·lectius, i les seves conseqüències tant dins com fora de les aules.
  • El poder de les dades; jerarquies invisibles i una crítica política de la transparència.
  • Opacitat i veritats materials dels objectes i dispositius sociotècnics a l’antropocè.
  • Identitats en joc: l’agència política de les màscares, heteronomies i identitats impròpies en l’activisme creatiu.
  • Decadència de la competència d’objectivitat en l’esfera pública: problemes de l’algorisme i propostes de revitalització.

 

3) Nous modes de veure.
Disseny de la transparència, estètiques de la ofuscació, subcultures d’usuaris i crisi de la representació tradicional.

Comunicacions sobre els desafiaments que la “post-veritat” representa per als processos creatius en l’art contemporani, el disseny i la creació de tecnologies populars. Sota el pes de les interfícies i infraestructures globals, la post-veritat -com una combinació de símptomes semiòtics, socials, tecnològics i post polítics- sembla estar provocant canvis en totes les formes de representació, ja sigui visual, audiovisual, textual, objectual, performativa i creativa en general.

  • Les suposades revolucions dels usuaris: la fotografia dG (després de Google)
  • Saturació individualista i crisi del disseny corporatiu. De la responsabilitat del disseny en la comunicació emocional a noves pràctiques de disseny no-corporatiu: disseny dels usuaris, estils irreconeixibles o “brutalistes”, camuflatge, pràctiques professionals amateur, disseny automàtic.
  • La realitat travesti: evolució de la mentida artística i activista, art irreconeixible, ficcions i desvetllaments en l’art contemporani.
  • Evolució de les indústries culturals i la seva crítica: la ficció objectiva i nous formats en la TV i cinema en xarxa.
  • Veritats paramètriques i friccions en les representacions algorítmiques, objectes i cossos possibles i impossibles, subcultures de la fabricació i de la digitalització.
  • El disseny de la transparència: una visió crítica de l’opacitat d’interfícies, aplicacions, usuaris, dades.
  • El disseny col·lectiu de màquines per mentir: ètica i estètica de trolls i bots.
  • La possibilitat de mentir a través de la intel·ligència artificial (i dels seus biaixos culturals) vs. la impossibilitat tecnològica de mentir (control col·lectiu, tecnologies blockchain)
  • Nous realismes per a visualitzar l’invisible per a l’ull humà (política de les infraestructures, les màquines de computació planetària i el big data)
  • La fi de la ironia crítica en temps de distopia: Memes i subcultures en entorns saturats d’ironia (cultures d’usuaris i la política identitària, el racisme irònic, usos crítics de la memètica)
  • Desobediència tecnològica, rebel·lió i sabotatge: contra-producció de dades, infraestructures d’anti-vigilància i ofuscació, màquines capaces d’enganyar màquines, sabotatge dels aparells de captura.
  • Historicisme, manierisme, revival … L’ús del pastitx i la ironia en el disseny postmodern.
  • Aprendre de la còpia. Manipulacions, versions, fakes, com a eina d’aprenentatge

 


EIXOS DISCIPLINARIS

A. DISCIPLINES DEL LLENGUATGE

L’alteració dels ordres del discurs afecta gairebé totes les disciplines del coneixement. La filosofia, la lingüística, la semiòtica, l’estètica, i el conjunt de les ciències socials han formulat tot un corpus d’instruments que permeten analitzar els canvis i desplaçaments del llenguatge en relació a la seva competència pública. La competència s’ha d’entendre aquí com la capacitat d’establir sentits vinculants en l’esfera social per així produir agendes polítiques comunes. No obstant això, aquestes disciplines també han modelat el marc social, lingüístic i discursiu pel qual s’institueix la legitimitat d’aquests canvis, amb un especial suport procedent de la història o el dret.

TAGS: Lingüística – Semiòtica – Filosofia – Estètica – Teoria de la comunicació – Història de l’art i del disseny – Teoria discursiva / Anàlisi del discurs.

 

B. DISCIPLINES DE LA COMUNICACIÓ PÚBLICA

La construcció de l’esfera pública mitjançant les TIC ha alterat profundament les fronteres (sempre variables) del llenguatge objectiu i la competència pública del mateix. Les noves economies del llenguatge han sorgit a causa de les transformacions del sistema productiu de subjectes i d’objectes en un sistema unificat de signes. En particular, ens referim a totes aquelles disciplines que analitzen l’evolució de les pràctiques informatives i els seus llenguatges, així com dels conflictes materials i simbòlics en la construcció col·lectiva d’espais de discurs i subjectivitat. Es posa especial èmfasi en tots els àmbits que puguin aportar claus de lectura rellevants respecte al col·lapse de l’esfera pública de la societat de masses, l’emergir de brots de noves esferes públiques, la ruptura de models comunicatius hegemònics, formes d’intervenció i educació activista.

TAGS: Arts i mitjans visuals – Indústries Culturals – Cultures de la interfície – Art i tecnologies digitals – Societat Digital – TICs i xarxes socials – Pedagogia, autoritat i veritat – Teoria de la comunicació – Teoria de la desinformació – Periodisme – Enginyeria de mitjans – Estudis Culturals.

 

C. ART, CULTURES VISUALS, TECNOLOGIES CRÍTIQUES

La cultura industrial moderna va redefinir les fronteres clàssiques entre la veracitat i la ficció, situant fèrriament la primera en l’àmbit de l’autoritat pública i la segona en el terreny de la percepció estètica. No obstant això, l’adscripció de les arts al cultiu de la subjectivitat s’ha transformat en els últims anys en un major èmfasi creatiu sobre els formats de l’objectivitat, resultat de la simbiosi entre creació i activisme. L’ús del mentida, de l’engany, de la impostura, de la ficció verista, de la suplantació, de la infiltració, del camuflatge i de la invisibilitat han passat a formar part del cos instrumental d’una creació crítica amb els models imposats per la condició aparentment transparent de la comunicació actual.

TAGS: Pràctiques artístiques – Media jamming – Disseny – Disseny d’interfícies – Poètiques activistes – contracultures digitals – Noves Objectologies – Poètiques dels automatismes i infraestructures.